Skip to content

SUMEM PER CATALUNYA

  • by
  • 1.- La independència és necessària per generar les condicions de vida que mereix la societat

Cap país del món amb un nivell de generació de riquesa similar al de Catalunya té tan patiment social. Això és així per l’hemorràgia de riquesa que ens imposa Espanya i afecta sobretot els menys afavorits. Només tenint en compte el dèficit fiscal, prenent dades gens sospitoses d’independentisme, el Diario ABC va publicar en 2017 les conclusions de l’estudi del Consejo General de Economistas de España sobre què passaria si Catalunya tingués un règim fiscal com el del País Basc: Tindríem 20.300 milions més de finançament i més de 200.000 llocs de treball addicionals. És a dir, l’espoli crea directament més de la meitat de l’atur català (normalment inferior a 400.000 persones) i és la causa principal de que els salaris, els subsidis i les pensions siguin tan baixos i de la precarietat crònica dels serveis públics i les infraestructures dels catalans. És així, Espanya és el primer causant de patiment social a Catalunya a gran distància de qualsevol altre factor.

El dèficit fiscal són impostos que paguem i no tornen mai, de fet enforteixen els nostres competidors en molts mercats. Si no existís tindríem un sector públic amb molta més capacitat per pagar salaris, pensions, subsidis, serveis públics i inversions a l’alçada i/o per abaixar molt clarament els impostos.

Però el dèficit fiscal no és l’únic tema, cal afegir el sistema de finançament autonòmic i l’ofec estructural de la Generalitat; els oligopolis (i les portes giratòries) que provoquen tarifes elevades i serveis pitjors en energia i en telecomunicacions; la política econòmica de Madrid sobretot financera i dependent del sector públic, que no impulsa una economia industrial exportadora com la nostra; la política d’infraestructures que empeny descaradament cap a Madrid; la inspecció fiscal que es concentra sobretot a Catalunya; les licitacions públiques multimillonàries que beneficien escandalosament les empreses de Madrid; el corredor Mediterrani que ha de passar per la Meseta; la dependència que per llei han de finançar el 50% del cost i només arriba el 20%; les cotitzacions socials de les més altes d’Europa que malgrat això ofereixen pensions indignes; les rodalies; etc., etc., etc. No acabaríem mai, així són les coses des de sempre, governi qui governi aquí i a Madrid. Prenen els nostres recursos contra la nostra voluntat democràtica i per la força.

La independència és per tant necessària si volem viure en una democràcia veritablement plena i generar les condicions de vida que mereixem. Ser independentista no és una opció radical, és l’opció racional.

2.- La independència és també urgent perquè molta gent pateix innecessàriament

L’espoli fiscal i les altres qüestions ens afecten a totes i tots, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, siguem de dretes o d’esquerres, tant és. Afecta assalariats, empresaris, pensionistes; homes i dones; joves i grans…

Però clarament el segment de població més afectat és el de les persones més desafavorides, dependents, excloses o en risc d’exclusió, que és precisament el que més ens commina. Millorar les seves oportunitats i la xarxa de protecció social és molt urgent, no és quelcom que podem posposar fins 2050, ni tan sols 2030. Ho hem de fer ja, el més aviat possible, perquè moltíssima gent pateix innecessàriament. No és aquesta la nostra principal preocupació? Doncs a què esperem??

3.- La Decisió només pot estar en mans dels catalans

Un dels grans consensos que fa molts anys que venim expressant a Catalunya és el de que volem poder decidir el nostre futur. Entorn el 75 o el 80% de la població està d’acord en això, segons les fonts, el moment i com es formula la pregunta de l’enquesta de torn, tal com ha estat proclamat en reiterades ocasions per les nostres institucions.

Qualsevol plantejament que per tirar endavant exigeixi acords polítics amb la resta de l’Estat contravé òbviament aquest principi. El diàleg i el pacte són sempre convenients, esclar, però no poden ser limitatius. Els catalans no podem posar el nostre futur en mans del PP, PSOE, Cs, VOX o UP, ni tampoc en mans de jutges i magistrats que no ha votat ningú, perquè equival simplement a acceptar que no tenim dret a decidir per nosaltres mateixos, com si fóssim menors d’edat i que donem per bona la situació actual. Cal dir el mateix respecte la manida fórmula del “respecte a la legalitat vigent” que decideixen, com sabem, aquests mateixos partits espanyols majoritaris (tot i que se la salten quan volen si és per anar contra la voluntat democràtica dels catalans).

Estem dient doncs que el 75 o el 80% de la població catalana està d’acord amb la unilateralitat? En el fons, sí, tot i que la gran majoria preferiria que l’escenari fos pactat.

4.- Ja hem votat. El valor de l’U d’Octubre

Més de 2,2 milions de persones vàrem anar a les urnes a expressar-nos democràticament sobre el futur polític que desitgem per a Catalunya en un context de violència institucional desfermada per part de l’Estat. Més del 90% vàrem votar a favor de la independència. Aquests són els fets.

Molts, a dins i a fora, li resten força al referèndum de l’1O, com si els dèficits que va patir fossin atribuïbles als organitzadors, a la societat civil catalana o a les seves institucions convocants. Qualifiquen aquella jornada com una gegantina mobilització, una manifestació més de la nostra voluntat democràtica sense valor polític. Alguns, fins i tot, plantegen la conveniència de fer un nou referèndum, cosa que és tan com dir que llencem l’1O a les escombraries de la història.

No ho podem acceptar. No podem emparar la idea de que mitjançant la violència es pugui restar legitimitat democràtica i valor polític a un referèndum. Vàrem votar i vàrem guanyar.

No ens tanquem a res sempre que sigui per fer-ho millor, per reforçar el que ja tenim. Si l’Estat rectifica, reconeix la sobirania de Catalunya i el seu dret a decidir, demana perdó al poble català per la violència exercida, anul·la tots els processos i totes les sentències als més de 5.000 represaliats, obre les portes als exiliats i es compromet a convocar un nou referèndum vinculant amb totes les de la llei i en un termini curt per fer possible la independència pactada de Catalunya amb tota la transparència, informació, seguretat per a totes les parts implicades i amb aval internacional, en aquest cas sí, caldria almenys debatre sobre la conveniència d’abordar un nou procés plebiscitari vinculant. 

Malauradament, però…

5.- Espanya (voluntàriament) mai aprovarà cap millora important en la situació dels catalans

Els catalans sempre estarem a favor del diàleg i del pacte, forma part consubstancial de la nostra manera de ser, però hem d’exigir que aquest no s’imposi com una maniobra dilatòria més, un recurs dialèctic, polític o mediàtic per a espectadors poc previnguts. Portem moltes dècades intentant millorar les coses. Cada engruna (15% del IRPF, per exemple) costa campanyes massives en contra i l’aprofitament groller de l’oposició al govern espanyol de torn que l’hagi promogut. L’anticatalanisme és crònic, aporta grans rèdits electorals i no canviarà mai. Si algú des d’Espanya proposa algun dia una millora seriosa de la situació dels catalans se li tiraran al coll i no durarà ni dos telediarios. Hem travessat incomptables pantalles sense el menor símptoma de desbloqueig, el modernitzem Espanya, l’encaix, el peix al cove, les infraestructures, el pacte fiscal, la sobirania… res, no hi ha res a fer.

És igual qui governi tant aquí com allà, Espanya mai pactarà ni farà res que pugui ser considerat una cessió als catalans, a no ser que es vegi obligada per raons veritablement poderoses.

6.- L’adversari és molt poderós, però té febleses molt importants que no estem explotant

Tots els sectors de la societat espanyola, evidentment amb matisos, avalen d’una manera o una altra l’ús de qualsevol mitjà, legal o il·legal, democràtic o no, per impedir la nostra llibertat. Tota la premsa, tot el sistema institucional i polític, tot el sistema judicial i totes les forces de seguretat volen impedir no només la nostra independència sinó el simple fet que podem opinar al respecte. Al final no hi ha cap diferència en aquest punt entre VOX, PP i CS del PSOE, ni tampoc d’Unidas Podemos, com podem lamentablement comprovar en aquests moments d’expressió singularment crua de fins on han arribat les clavegueres de l’Estat. Allà hi són, còmodament instal·lats al govern d’Espanya, com si res.

Espanya és un estat important, un dels grans de Unió Europea, compta amb recursos, unitat, tradició i motivació. Però també té febleses importants en termes de credibilitat democràtica que ja estem explotant, i altres.

Però la més gran de les seves febleses no l’estem explotant encara, incomprensiblement. Efectivament, els catalans podem posar Espanya contra les cordes sense fer-nos mal a nosaltres mateixos. Està a les nostres mans.

7.- Fent el que estem fent ara no aconseguirem la independència (ni per tant servirem bé la societat)

La societat catalana és afortunadament diversa. Respecte la independència, a traç gruixut, podem distingir diferents col·lectius: Convençuts de naixement, dubtosos, inexpugnables… Resumint, podríem dir que només un part minoritària de la societat catalana és independentista des del bressol o des de fa molt, i ho serà sempre. No cal convèncer-los. Són els que els comminen les qüestions culturals i lingüístiques, les identitàries, els que perceben la injustícia flagrant dels presos polítics i de l’exili.

Malauradament, a la resta majoritària aquestes coses els importen relativament poc (amb graus diversos, ho sabem), i fins i tot potser que els facin sentir exclosos.

La qüestió és si tenim clar o no que dirigint-nos només als convençuts no avançarem mai prou. El momentum que esperem és inconcret i no es pot assegurar que serà suficient com per reactivar la societat als nivells de 2017. L’esperada tornada del MHP Puigdemont potser no serà suficient, ni les sentències europees, ni res del que tenim sobre la taula, tenint en compte que aquestes coses, quan passin, seran mediàticament silenciades, minimitzades o tergiversades.

El cert és que el discurs independentista actual no commina una part massa important de la nostra societat. Alguns propugnen tallar carreteres o aturar l’economia catalana, s’equivoquen, greument. Aquest no és el camí. La gent vol viure i tirar endavant, per sobre de tot, qualsevol proposta política que exigeixi el contrari és un tret al peu. Els projectes guanyadors han de ser il·lusionants per al gruix de la societat, han de ser percebuts com a positius i inclusius. La independència, quan ho ha estat, ha rebut un suport immens, i en poc temps.

8.- Credibilitat. La incoherència dels pactes amb el 155

És evident que pactar amb el PSC (o qualsevol altre) transcorreguts a penes 18 mesos des de la fi de l’aplicació del 155, venint d’on veníem i en el context que ens trobàvem, en el millor dels casos, va ser percebut per una part molt important del independentisme com una incongruència, una veritable gerra d’aigua freda al cor de molta gent que havia posat tot el que tenia per empènyer el procés cap a la nostra llibertat. Si la política va d’emocions aquests pactes van suposar una decisió molt equivocada i d’alt cost en termes de credibilitat. Si afirmem que Espanya ens espolia, ens espia, ens empobreix, ens reprimeix i impedeix la nostra democràcia, com podem pactar amb els partits que la representen a Catalunya? Sembla que estem dient que potser no és tan greu.

Hem de ser conseqüents i creïbles, hem d’explicar-nos bé i posar al capdavant en tot moment l’interès general. Des de la perspectiva de Junts, els pactes amb el PSC van ser celebrats quan encara no existíem com a partit. Té tot el sentit que ens els replantegem.

9.- El suport a la independència no és encara tan massiu com hauria de ser

És comprensible que s’hagi frenat el suport al projecte independentista en un escenari de política erràtica, sense consens ni discurs clar i convincent sobre el diagnòstic ni l’itinerari que hem de recórrer, en un context mediàtic i institucional que rema sempre en direcció contrària.

Respectem totes les opcions, evidentment. Entre els que no són partidaris de la independència veiem diverses grans agrupacions. Hi ha molts que no coneixen prou bé el que representa seguir formant part d’Espanya, per a ells personalment i per al conjunt de la societat. Simplement, en molts casos, no es plantegen aquestes coses, els tira la Roja, Eurovisió o el que sigui i es deixen endur per l’estratègia secular d’inflamació del sentiment patri espanyol sense valorar-ne les conseqüències.

Entre els que sí s’ho han plantejat hi ha una part important que creu que les conseqüències negatives de la secessió serien més grans que els avantatges. Són els que destaquen coses com la sortida de la UE o de l’euro i moltes altres argüides pels contraris a la independència. Han cregut el discurs infundat de la por acceptant quelcom que no tindria per què passar, que hi haurà severes represàlies. Com si nosaltres, els catalans, no tinguéssim també armes molt poderoses, tot i que pacífiques, serenes i democràtiques.

No són prou conscients de què en qualsevol cas els costos, si n’hi ha, seran temporals, mentre que els beneficis seran estructurals, per sempre. Costos temporals, beneficis indefinits en el temps… fins i tot des de la perspectiva financera només podem concloure que la independència és la millor inversió de la nostra vida.

10.- SUMEM!

És el que necessita el país i el que demana la societat, que sumem, en tots els àmbits:

Durant les properes setmanes debatrem i anirem fent pública una proposta oberta orientada a proposar com creiem que podrem avançar de forma ràpida i serena cap a un escenari en què la independència esdevé viable en un horitzó proper. En aquest plantejament, les eleccions municipals de 2023 han de jugar un paper cabdal.

Aquests són els punts sobre els que estem treballant:

  • Sumem. Constituïm la direcció col•legiada de l’independentisme
  • Sumem amb les entitats, organitzem-nos! Ens hem d’explicar més i millor.
  • Sumem els partits polítics. L’independentisme unit governaria pràcticament tots els ens locals de Catalunya
  • Sumem a Europa i el món amb el Consell per la República
  • Sumem a Madrid amb un front unitari
  • Sumem tot el territori. Avancem als grans bastions metropolitans d’una vegada
  • Sumem per construir un itinerari sòlid de confrontació intel•ligent
  • El Momentum

Consulta aquí quin creiem que ha de ser el paper de l’Ajuntament per avançar democràticament cap a la independència i propiciar el gran salt de qualitat de vida que mereix tota la societat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.